dimarts, 25 de juliol de 2017

SOMRIU PRECIOSA


 I et trobes la poesia en una paret  i necessites compartir-la. 


Somriu preciosa, sóc l’infinit instant,
l’esguard transgressor batallant la buidor
encara
Somriu curiosa, emmirallada de passat
fugaç, trencada i solitud plena,
avui
Somriu visionaria, sóc inspirada esperança
por, il·lusió. Sóc etèria imaginació …
continua somrient tranquil·la
Com tu, sóc res sense ningú
I proclamo que :
en tu sóc.


Anònim.

Extret d’una paret de La Troca. Centre de Cultura Popular i Tradicional de L’Ajuntament de Granollers.


diumenge, 2 de juliol de 2017

Et recordo




Pots anar-te’n tranquil·la, estarem bé.
Buscar i descobrir tota la vida que deixes viu en mi.
Hem de caminar, malgrat que avui ens faci mal,
sobrevolar les pors i mirar endavant.
Et trobaré a les estrelles cada nit.
Txarango

Roser, ella està molt bé. Els teus pares i els teus germans, incansables i valents segueixen caminant i mirant endavant. Ella és la seva missió i tu la seva inspiració. Immortal Roser, et recordem en el teu primer aniversari. I a ella, la deixarem córrer, l’abraçarem i la besarem. Et buscarem a les estrelles cada nit i et sentirem a cada pas que fem entre les muntanyes. I mentrestant seguirem al seu costat caminant i mirant endavant amb ella. Sempre agafades de la mà amb la teva flama encara encesa.






Llegué del desierto y el esplai me abrió al mundo. Yo sabía muy poco de esta cultura, y cuando digo que me ayudó a integrarme no quiero decir olvidar el Sahara, sino entender y convivir con los valores de esta cultura. En el Sahara todos lo saben todo es de todos, aqui hay más privacidad, y eso me gusta mucho. El respeto y la solidaridad, que allí también están, aquí se ven más,  me gustaría llevar a mi país valores que he aprendido aquí.

Mahmuda Mohamed. El Periódico de Catalunya.


La Mahmuda Mohamed va néixer el desert del Sàhara. Amb 8 anys va venir per primera vegada a Catalunya a través del programa Vacaciones en paz * i una família de Sant Joan Despí la va acollir, la mateixa amb la que comparteix habitatge i vida aquests últims anys. Va viure els camps de refugiats per poder estudiar i durant quatre estius seguits va venir a casa nostra i els 15 anys va venir a estudiar on va cursar auxiliar d’infermeria. Ara té 22 anys i té previst estudiar Educació Social gràcies a la seva experiència amb els esplais.

Durant molt estius vaig ser monitora d’esplais el meu poble. Impensable que aquell monitoratge m’impulsaria sense adonar-me’n a cursar Educació Social. Així que em vaig convertir en monitora d’infants i joves inconscient que aquell context d’educació no formal jugaria un paper tant important per mi en un futur .

L´esplai és una associació sense ànim de lucre on infants i joves aprenen, participen i creixen a través del joc i la convivència quotidiana. Les aportacions de l’educació en el lleure son múltiples i la Manhuma va experimentar el creixement personal incorporant valors nous que després donarien sentit a la  seva vida o sentir el sentiment de pertinença a una comunitat, sentint-se integrada.

S’acaba l’escola. I que fem? La nostra societat té la necessitat de cercar mecanismes de conciliació familiar i professional. No podem obviar que hem experimentat canvis familiars importants. La incorporació de la dona el mercat laboral, les llars monoparentals o l’envelliment de la població (vetllar per un familiar) son factors que esdevén incompatibles per gaudir amb els nostres fills/es de temps lliure. Hem de fer ús de les entitats d’educació en el lleure perquè hi ha moments que la família no es pot fer càrrec dels nens i nenes.

Però tots sabem que anar un esplai  30 dies pot fer trontollar l’economia familiar. I encara que moltes famílies recorren a la xarxa familiar, d’altres no poden.

A la nostra societat actual existeix una realitat anomenada nens/es claus.  Nens i nenes que no es troben a ningú a la sortida de l’escola, que esmorzen sols, que estan a casa sols, que miren la TV sols, perquè els seus pares estan treballant enmig d’una situació de precarietat econòmica. I és que les problemàtiques que es deriven de la crisis com l’atur, la manca d’habitatge, o d’alimentació estan afectant a la infància.

No podem permetre situacions d’exclusió social. On és la igualtat d’oportunitats


  *programa d’acollida temporal de nens i nenes saharians. 

dissabte, 17 de juny de 2017

Educar en valors

I després del teu comiat, reps el Premi Nacional de Cultura 2017 de la mà del President de la Generalitat, que no ha assistit a cap dels 12 recitals que vas fer el Palau de la Música Catalana aquest mes de Maig. Però tu ho dius i ja està dit. 
Que gran que ets Raimon ! 



I aquí teniu un conte per educar en valors !


La Gal.la i la tortuga Nael


Un mati d’estiu molt calorós, la Gal·la comença a córrer descalça per la sorra i sense adonar-se’n ensopega amb la cuirassa d’una tortuga i cau de costat. El rèptil, que s’ha quedat immòbil, la mira de reüll i començar de nou a caminar cap el mar. La Gal·la l’observa i esbossa un somriure, sembla que està bé, i reprèn la seva correguda fins l’espigó. Inquieta, comença a cercar alguna cosa entre les roques, l’àvia li havia dit que li havia amagat un tresor, buscant i buscant troba una capseta. L’obre. Hi troba una ampolleta plena d’un líquid vermellós i un full petit en blanc però no sap perquè serveix i comença a caminar amb la capseta a la mà, per trobar-se de nou amb els seus pares que l’esperen a prop de la caseta dels pescadors, però pel camí es troba amb la mateixa tortuga. Aquesta vegada es queda embovada i li acaricia la closca. I quan la toca amb les seves mans, de sobte, un remoli de sorra i vent apareix i la tortuga es fa molt i molt gran i pot parlar.

-   Gal·la puja a sobre de la meva cuirassa que anirem a cercar les paraules perdudes que la teva àvia t’ha escrit en aquest full petit, però abans hauràs de prendre aquest líquid vermellós que t’ajudarà a respirar sota l’agua.

La Gal·la no es podia creure el que veia i escoltava, però no tenia por, i va pujar sobre la seva cuirassa, es va beure la petita ampolla i junts van viatjar entre roques, peixos, algues i estrelles de mar fins arribar a una cova en un indret recòndit de l’infinit mar.

Quan van arribar aquella misteriosa cova i va baixar de la cuirassa, un altre remoli de vent i agua va aparèixer i el rèptil es va  convertir en un nen sirià de 9 anys, la mateixa edat que la Gal·la. Junts, van entrar a la cova i el Nael, que així es deia el nen, li va agafar de la mà i la va tapar amb una tovallola per protegir-la del fred. La Gal·la tremolava molt després de sortir del fons del mar.

Hi havien molts nens i nenes com el Nael. Ell li va explicar que aquella cova era el refugi de persones que havien fugit de la guerra.

-       Però què vol dir guerra ? li va preguntar la Gal·la.

-     La guerra és un combat entre persones del mateix país que utilitzen armes que fan mal a les persones i destrueixen cases.  

-       Però, perquè estan aquí?

-     Estan amagats perquè ningú els faci mal. La guerra ha esclatat el seu país, i han tingut que fugir per començar de nou. Però el viatge fins a casa nostra és molt difícil, i necessiten protegir les seves famílies. Aquí estan emparats i moltes persones que no coneixen les han ajudat arribar fins aquí i els hi donen aliments, roba ...

-       Però viuran sempre en una cova ?

-     Poc a poc arribaran a casa nostra i els acollirem.

La Gal.la es va posar trista perquè ella tenia una família, una casa, anava a l’escola i era feliç i no s’amagava mai de ningú.  Minuts més tard, va començar a jugar amb el Nael, el Samir, el Mohamed, la Dalia i la Hana, no parlaven el mateix idioma però s’entenien a la seva manera. Van estar hores i hores fent jocs dins del mar i la Gal.la es va oblidar de tot perquè s’ho estava passant molt bé amb els seus nous amics.

El Nael li va dir que havien de tornar, perquè era molt tard i els seus pares es preocuparien. I quan van tornar a la platja ja era de nit i el cel estava ple de centenars d’estrelles. En Nael i la Gal.la, estirats la sorra i agafats de la mà s’imaginaven figures i dibuixos de persones i animals. Constel·lacions meravelloses i úniques que eclipsaven els seus ulls.

En Nael va posar la mà a la butxaca dels pantalons i va treure un paper i un altre remoli de sorra i vent va aparèixer. En Nael es va convertir en rèptil, i la nit en dia. En el cel un sol radiant.  La Gal.la va agafar el paper que havia caigut a la sorra i com un coet va anar a buscar els seus pares. Quan els va veure els va abraçar molt fort durant molta estona i quan van arribar a casa, va llegir les paraules d’aquell full amb la lletra de la seva àvia :

Ajuda a tots els nens i nenes de fora a ser feliços a casa nostra

La Gal·la sempre s’adorm abraçada a la tortuga de peluix que la seva àvia li va regalar abans de morir. No se’n separa mai. Tanca els ulls i comença a endinsar-se en un viatge trepidant d’aventures i fantasies a través del seus somnis. Una platja. Un espigó. Una tortuga. Una cova. En Nael i els seus amics.

Quan s’aixeca troba un full sota el coixí ... 

Marta Fortanet i Riera 


dilluns, 5 de juny de 2017

Contacte amb mi

Si vols contactar per col·laboracions o compartir amb mi el que vulguis, pots escriurem a :



GRÀCIES PER CONTACTAR AMB MI !

dissabte, 3 de juny de 2017

La diversitat funcional



Has d’acabar com vas començar, al vent, la cara al vent, el cor el vent, les mans al vent, els ulls al vent, al vent del món, sobre la majestuosa sala modernista del Palau de la Música Catalana. Hi ha millor escenari que aquesta joia per acomiadar-te? Recordo anys enrere cartells de tu  penjats per les parets de Besalú, que veia perquè anava caminant a la piscina del poble amb la meva amiga de la infància, on quan el seu pare ens portava d’un lloc a una altra de Girona amb cotxe (perquè sempre se’n van els millors?). Ella va fer que conegués aquest bonic poble medieval passejant pel seu pont sobre el Fluvià o prenent un gelat pels seus carrers. Perquè aquell temps només ens calia aquell tros de gelat per admirar al vent del món que acabàvem de descobrir o un paquet de galetes que consumíem cada dia abans d’entrar a l’escola. Ho recordes, amiga? I molts anys després, qui em diria que aquells cartells estarien gravats en el fons dels meus records fins el dia del teu comiat escènic.  I tots, tots plens de nit, buscant, la llum, buscant la pau buscant la llum, buscant la pau, al vent del món a déu. Perquè ets un gran músic. Gràcies per oferir el teu vent a tanta gent. I encara que ens separa generacions seria impossible no reconèixer la teva poesia, Raimon.





Un vespre del mes de maig, ens trobàvem en una clàssica fira de poble, amb els típics feriats que em recordaven la meva infantesa, aquella música incombustible de les atraccions i aquelles olors de núvols de sucre de colors o aquella porció de coco que no podia evitar menjar. Tot era igual, amb la diferència que ara hi havia una nova generació al meu costat. El meu passat es barrejava amb el seu present encara per descobrir.

I mentre esperava un tros de pizza i un refresc, en el que deien que era l’espai gastronòmic de la fira, contemplava una escena. Una escena fascinant des de la mirada d’una educadora social. 

Hi havien dos nois al meu costat, probablement devien tenir 13 o 14 anys. Un noi anava amb cadires de rodes, l’altra, potser un amic, el seu germà, cosí, qui sap, això mai ho sabré, l’acompanyava.  Els dos nois miraven el mòbil, aquest invent que ens té a tots hipnotitzats: sabeu de quin parlo? Parlaven, es reien, interactuaven i quan van arribar el moment de marxar, l’acompanyant misteriós, dominava la cadira elèctrica amb una mà, com un expert conductor, semblava que tenia activat el seu pilot intern automàtic, caminava igual que pilotava la cadira.

I aquesta realitat em va impressionar moltíssim perquè representava l'escena d'una persona amb diversitat funcional que es movia d’un lloc a un altra amb l’ajuda d’una cadira de rodes i d’un suport humà i que es barrejava a la perfecció entre el món. Això si, les carpes de la fira estaven adaptades amb rampes. ( cal dir-ho)

Més tard, mentre passejava amb la Carla, ella amb una nina entre les mans, que havia guanyat a base d’agafar ànecs amb una canya de pescar i jo amb els meu kit especial de supervivència per bessons, em diu de repent, que la nina no té braç !  L’havia sacsejat tant que la pobre nina de dubtosa qualitat firaire havia perdut un braç ! Mira tieta no té braç ! Per un instant vaig pensar: ara esclatarà a plorar! Si Carla, no en té, però saps què? hi ha persones que no en tenen, i de vegades els hi falta una cama o van amb cadires de rodes, com el nen que estava al nostra costat quan sopàvem, però poden ser igual que feliços com tu i jo. 

No tenia clar si aquella informació era adequada per una nena de 3 anys, però ella amb va fer que si amb el cap i jo em vaig quedar tranquil·la i vam seguir caminant.

Immediatament em va venir el cap la primera vegada que el Biel i la Carla van veure una noia amb diversitat funcional en una botiga de joguines i els dos absolutament hipnotitzats no van poder evitar quedar-se plantats davant de la noia i el seu acompanyant. No eren mirades de rebuig, eren mirades innocents i pures que no entenia el que estaven veient. Tieta què li passa? Vaig reaccionar el més ràpid possible per normalitzar aquella situació, haig de reconèixer que em va resultar incomoda però alhora increïblement normal perquè estaven descobrint una realitat. No sé si el meu discurs de sálvese quien pueda va funcionar molt bé, però d’ells, també vaig rebre un si amb el cap i van seguir caminant com si res i jo una altra vegada amb vaig quedar tranquil·la. 

I mentre corrien pel carrers sense recordar el que havien vist, desitjava pensar que coexistirien en un món amb els mateixos drets per a tothom. I és que el Biel i la Carla hauran de conviure al llarg de la seva vida amb persones amb diversitat funcional.

Aquest terme fa referència al fet que hi ha una diversitat de situacions i de formes de funcionar.  De la mateixa manera que qui necessita llegir es posa una ulleres o un comunicador visual per expressar-se.

Tot i que hem de reconèixer que hi ha millores i avanços en aquest camp, encara les persones amb diversitat funcional tenen limitacions, perquè la realitat és que el món està estructurat pels qui reuneixen els requisits estàndards. I els professionals de l’acció social vivim immersos en aquesta lluita. 

L’última vegada que vaig anar a un concert al Palau de Sant Jordi les persones que necessitaven cadires de rodes estaven col·locades a llocs absolutament allunyats de l’escenari. No és suficientment gran la pista perquè puguin estar allà ?


Lector, encara aparcaràs en un lloc reservat per persones amb diversitat funcional ? Quan vegis en un concert cadires de rodes a l’última fila, et resultarà indiferent ? és l’entorn és el principal responsable de generar espais de participació i oportunitats en la societat i no hagi de ser l’individu el qui s’hagi d’adaptar a allò construït en gran mesura per i per a la normalitat estadística ( Óscar Martinez - Rivera).

Us convido a la reflexió.


I no puc acabar sense aquesta imatge. Descansa en pau Carles Capdevila.  El teu llegat periodístic  ens acompanyarà sempre. 










diumenge, 21 de maig de 2017

Parabéns

Igualtat llibertat solidaritat transformació social  compromís altruisme gratuïtat responsabilitat civisme cooperació  participació sentit crític  aprenentatge generositat

Voluntari –ària:

Les persones físiques que, d’una manera lliure, sense contraprestació econòmica i d’acord amb la capacitat d’obrar que els reconeix l’ordenament jurídic, decideixen dedicar part de llur temps al servei dels altres o a interessos socials i col·lectius, per mitjà de la participació en programes de voluntariat que duen a terme entitats sense ànim de lucre amb les quals formalitzen un compromís que dóna origen als drets i deures que regula aquesta llei o bé per mitjà de l’associacionisme i la participació en els diferents projectes que en aquest marc es puguin dur a terme.

Llei Catalana del Voluntariat

No és només la cançó. No és només la teva veu. Són també els teus moviments d’extrema sensibilitat que han convertit Portugal en un país orgullós. L’essència del més pur dels sentiments en escena amb Amar pelos doisParabéns, Salvador Sobral per mostrar-nos la música sense artificis amb la més absoluta naturalitat, amb la teva enorme americana i el teu cabell esvalotat. Només la teva veu i les teves mans davant del món. Sensibilitat en majúscules. 



La sensibilitat és una característica que tenim algunes persones quan donem importància als sentiments. La sensibilització acompanya els voluntaris-àries en el mateix moment que decideixen que volen transformar el món que no li agrada i comencen a treballar i participar per un món possible i necessari a través d’entitats o organitzacions. Perquè  tenen la ferma convicció que la realitat pot ser transformada. Perquè pensen que junts farem un món millor i perquè creuen que un altre futur és possible si ens hi posem.
He conegut molts voluntaris/àries al llarg de la meva trajectòria laboral, però hi ha persones que et captiven i admires ràpidament perquè desprenen una energia contagiosa o disposen d’uns valors similars als teus. I quan el compromís esdevé estable, la seva tasca encara resulta més potent i efectiva perquè construeixen una xarxa de confiança indestructible.
Us diré que conec a dos voluntaris que em tenen el cor robat i que ens acompanyen cada setmana, regalant-nos el seu temps i coneixements. Quan arriben per la porta, els usuaris/es ja comencen a esbarrar-se i la ronda d’abraçades i petons és inesgotable.
M’agradaria pensar que són conscients que formen part d’un teixit social imprescindible. Perquè simplement no funcionarien les entitats del tercer sector sense ells/es !! 
Vivim en una època assetjada per fenòmens inesperats i el voluntariat constitueix un element bàsic en aquesta societat. No oblidem que la crisi econòmica que arrosseguem ha deixat a nombroses persones i famílies en un context d’exclusió social, així que son molts els camps que podem excercir el voluntariat en la nostra societat. 

El voluntariat està exercint amb consciencia i responsabilitat el seu dret a participar en la millora de la societat. Les hores de voluntariat per a cada persona concreta son un temps significatiu i d’aprenentatge vital. Aprèn actituds, valors i pautes d’actuació. La persona voluntària a través de l’organització amb la qual col·labora és un agent de sensibilització  de que les coses poden ser d’una altra manera. Realitza un procés de societat inclusiu.
Luis Aranguren Gonzalo

Així que ? t’animes i et fas voluntari /a ? Vols transformar la nostra societat ?


Biografia


Aranguren, L. (2012). Voluntariat, educació i ciutadania. Educació Social. Revista d’Intervenció Socioeducativa, 50, pp 103-113.

dissabte, 6 de maig de 2017

Un cercle

Llença't, cada instant és únic
no es repetirà,
sento que el cor ja no para de bategar
i diu que em llenci,
que no pensi en tot el que vindrà,
que un llapis mai no dibuixa sense una mà.

I perquè els meus pensaments
que sempre viuen el present
no conjuguen altres temps que
el ja faré, el que no vaig fer.

Doncs avui o potser demà
seré aquí o seré per allà,
seré un tros de l’univers
que no noti el pas del temps.
El que faig a cada instant és
la força que em fa gran,
no vull pensar en el que arribarà demà
.

Lax’n Busto




I aquesta sóc jo. Enmig de la meva Barcelona, en el nucli antic del barri d’Horta, caminant pels seus carrers carregats d’història. En l’eixample residencial. M’imagino nobles i mercaders desfilant. Penso en un passat i contemplo un present. Perquè el que faig a cada instant és la força que em fa gran. I no vull pensar en el que arribarà demà. Després pujarem el Parc del Laberint d’Horta i ens plantarem davant del pavelló neoclàssic i començarem a fer fotografies. Com ens agrada !!! o potser pujarem els ponts del riu Onyar de Girona i contemplarem les façanes de les seves cases coloristes o ens endinsarem en els seus carrerons o passejarem arran del mar pels camins de ronda de la costa brava. Però sempre estaràs tu. La fotografia, eterna, inseparable de mi.  Qui sap avui o potser demà seré aquí o seré per allà, seré un tros de l’univers que no noti el pas del temps.




Després de la piscina dels divendres, el Biel i la Carla ( 3 anys ) amb l’entrepà a la mà i mentre caminen energètics i afamats, ja em demanen que volen pintar. Saben que sempre porto retoladors i mandales en una bossa especial. Anirem a la fonda de sempre, saludarem el Josep Maria i li demanarem patates chips! Les ganes son massa incontrolades, i sense adonar-se’n, posen en pràctica l’atenció plena, immersos en les seves formes geomètriques, comencen a pintar. Ells i als mandales. Bé ... no és del tot veritat. Mandales, ells i les patates chips.😉

Em sorprèn quan el Biel entra ràpidament en un estat de frustració quan s’escapa de les línees i em demana que l’ajudi, però intento que entengui que equivocar-se és aprendre. La Carla és més constant i pacient, s’enfila entre línees, formes i colors, en silenci i concentrada. La seva energia es canalitza amb un únic objectiu i encara que ells no son conscients és la primera presa de contacte que tenen amb la meditació. 

Son capaços de reconèixer figures geomètriques, el sentit de l’ordre, la simetria, el reconeixement de punts i línees, l’expressió del color i fins i tot veure que aquestes formes geomètriques es troben també en la naturalesa en forma de flors, de pedres ...

Un mandala és un símbol ritual i espiritual propi del budisme i d’hinduisme que representa l’univers. Significa cercle o roda en sànscrit. Els seus elements bàsics són figures geomètriques contraposades i concèntriques.  

Quan pintem, com en tot procés creatiu intervenen les dues meitats del nostre cervell, la part més intel·lectual i la part més emocional. Així que s’equilibren les emocions i l' intel·lecte.

Però, quins son els objectius ?





OBJECTIUS
Tranquil·litat i serenitat.
Puja l’autoestima.
Incrementa nivells d’energia i força de voluntat.
Facilitat l’estat de concentració.
Promou l’alliberació de pors i fòbies.
Relaxació i reducció de tensions.
Potencia l’aprenentatge visual - espacial i la retenció de colors.
Consolida la memòria.
Potencia l’orientació espacial - temporal.



He treballat als mandales amb persones amb discapacitat intel·lectual i aconsegueixen arribar el mateix objectiu, sentint la mateixa sensació d’èxit i d’igualtat que tothom. Es concentren molt ràpid en la seva execució.

Considero que com a activitat creativa i artística, pot ser desenvolupada per qualsevol persona, perquè son molt senzilles de fer. Així, que em sembla que començo a fer mandales ara mateix , t’apuntes ?









SOMRIU PRECIOSA

  I et trobes la poesia en una paret  i necessites compartir-la.  Somriu preciosa, sóc l’infinit instant , l’esguard transgresso...