diumenge, 6 d’agost de 2017

El show de Truman ja és aquí

I si aixequem el cap i mirem endavant
I deixem de ser enviats especials de la nostra rutina ?
Deixem de mirar a terra i mirem-nos als ulls

Miquel Abras 


Començo el procés de desacceleració. Aixeco el peu de l’accelerador deixant rodant el vehicle amb la marxa engranada i més tard detinc el cotxe sense reduir prèviament de marxa. Un altre semàfor. M’imagino que hi ha una càmera que està registrant el meu trajecte. L’ull que tot ho veu. Estic connectada però no disponible. Millor no el miro. És el més sensat. Pujo la música per distreure’m. Hauré de fer una nova recopilació de cançons. Agafo la memòria externa i la col·loco dins la bossa. Sintonitzaré una emissora. Em limito a observar. Travessen pel pas de vianants dos homes amb cabell blanc amb la pell arrugada i el cos deformat. Semblen dos personatges extrets d’una pel·lícula del Woody Allen. Perplexa, els segueixo amb la mirada recorrent tots els seus moviments i ells ignorants el meu anàlisis morfològic segueixen el seu camí. Ara resulta que l’ull que tot ho veu sóc jo. Curiosa reflexió. I de sobte escolto un clàxon i em desperta de la meva realitat i arrenco el cotxe pensant que almenys no m’ha cridat l’atenció perquè estava mirant el mòbil. Alleujo la meva culpabilitat de ser una addicta i esbosso un somriure picaresc. Intento seguir els meus Woddy Allen però ja sóc massa lluny. La senectut que arriba i se’n va. Faré un pacte amb el Miquel Abras. L’educació és basa en l’exemple. Haig de donar exemple. Connectada però no disponible. He entrat en un bucle. Millor el deixo enrere i començo a jugar el joc de les nits d’estiu amb el Joan Dausà. Torno a esbossar un somriure i em temo que aquesta vegada no és picaresc. Aquest dard emmatzinat s’ha m’ha clavat el cor  però el meu mòbil continua dins la bossa i jo segueixo conduint amb el cap endavant i les dues mans al volant. 

Us heu quedat mai sense mòbil ? Aquesta és la típica qüestió que arriba tard o d’hora a una conversa. Probablement per intentar cercar en els altres la mateixa conducta d’excés que tenim tots/es amb el mòbil i sentir-nos dins de la normalitat. Perquè només ens cal mirar el carrer, en el transport públic o a un restaurant per adonar-nos que el mòbil s’ha convertit en una extensió del nostre cos.

Tots sabem que amb la incorporació de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) han transformat la nostra societat. T’ofereixen moltes possibilitats, sobretot la d’estar permanentment en contacte amb el món i fer un bon ús de gestió del temps. Per tant, la vida de les persones també ha canviat. Però això és molt important que l’educador proporcioni eines per fer un us adequat de les TIC per fomentar hàbits saludables. Perquè no es tracta de viure aïllats de les noves tecnologies. Hem d’aprofitar tots els avantatges però amb límits, educant a la tolerància a l’espera. Hem de tenir clar on es pot utilitzar el dispositiu, a qui tens davant o si el context que t’envolta és l’adequat ? Caminaràs amb el mòbil a la mà? Travessaràs el carrer amb el cap el terra? On et faràs l’autoretrat? Conduiràs amb el mòbil a la mà posant en perill la teva vida i la dels altres ?  

No és necessari està permanent pendent del mòbil. Jo he observat conductes abusives en adults en contextos censurables. Els experts introdueixen el terme nomofobia a la fòbia estar al carrer sense bateria, sense cobertura i sense accés al mòbil. Però a tu, això no et passa, no?


Però llegir a la costa brava és massa fascinant per tenir un enviat especial al nostra costat, no trobeu ? Us recomano aquestes lectures que han aparegut a la meva vida aquests darrers mesos. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

No em demanis que recordi

No em demanis que recordi, Explica’m tots aquells moments junts, Agafa’m fort la mà fes força i no la deixis anar. Lax’n Busto ...