dissabte, 3 de juny de 2017

La diversitat funcional



Has d’acabar com vas començar, al vent, la cara al vent, el cor el vent, les mans al vent, els ulls al vent, al vent del món, sobre la majestuosa sala modernista del Palau de la Música Catalana. Hi ha millor escenari que aquesta joia per acomiadar-te? Recordo anys enrere cartells de tu  penjats per les parets de Besalú, que veia perquè anava caminant a la piscina del poble amb la meva amiga de la infància, on quan el seu pare ens portava d’un lloc a una altra de Girona amb cotxe (perquè sempre se’n van els millors?). Ella va fer que conegués aquest bonic poble medieval passejant pel seu pont sobre el Fluvià o prenent un gelat pels seus carrers. Perquè aquell temps només ens calia aquell tros de gelat per admirar al vent del món que acabàvem de descobrir o un paquet de galetes que consumíem cada dia abans d’entrar a l’escola. Ho recordes, amiga? I molts anys després, qui em diria que aquells cartells estarien gravats en el fons dels meus records fins el dia del teu comiat escènic.  I tots, tots plens de nit, buscant, la llum, buscant la pau buscant la llum, buscant la pau, al vent del món a déu. Perquè ets un gran músic. Gràcies per oferir el teu vent a tanta gent. I encara que ens separa generacions seria impossible no reconèixer la teva poesia, Raimon.





Un vespre del mes de maig, ens trobàvem en una clàssica fira de poble, amb els típics feriats que em recordaven la meva infantesa, aquella música incombustible de les atraccions i aquelles olors de núvols de sucre de colors o aquella porció de coco que no podia evitar menjar. Tot era igual, amb la diferència que ara hi havia una nova generació al meu costat. El meu passat es barrejava amb el seu present encara per descobrir.

I mentre esperava un tros de pizza i un refresc, en el que deien que era l’espai gastronòmic de la fira, contemplava una escena. Una escena fascinant des de la mirada d’una educadora social. 

Hi havien dos nois al meu costat, probablement devien tenir 13 o 14 anys. Un noi anava amb cadires de rodes, l’altra, potser un amic, el seu germà, cosí, qui sap, això mai ho sabré, l’acompanyava.  Els dos nois miraven el mòbil, aquest invent que ens té a tots hipnotitzats: sabeu de quin parlo? Parlaven, es reien, interactuaven i quan van arribar el moment de marxar, l’acompanyant misteriós, dominava la cadira elèctrica amb una mà, com un expert conductor, semblava que tenia activat el seu pilot intern automàtic, caminava igual que pilotava la cadira.

I aquesta realitat em va impressionar moltíssim perquè representava l'escena d'una persona amb diversitat funcional que es movia d’un lloc a un altra amb l’ajuda d’una cadira de rodes i d’un suport humà i que es barrejava a la perfecció entre el món. Això si, les carpes de la fira estaven adaptades amb rampes. ( cal dir-ho)

Més tard, mentre passejava amb la Carla, ella amb una nina entre les mans, que havia guanyat a base d’agafar ànecs amb una canya de pescar i jo amb els meu kit especial de supervivència per bessons, em diu de repent, que la nina no té braç !  L’havia sacsejat tant que la pobre nina de dubtosa qualitat firaire havia perdut un braç ! Mira tieta no té braç ! Per un instant vaig pensar: ara esclatarà a plorar! Si Carla, no en té, però saps què? hi ha persones que no en tenen, i de vegades els hi falta una cama o van amb cadires de rodes, com el nen que estava al nostra costat quan sopàvem, però poden ser igual que feliços com tu i jo. 

No tenia clar si aquella informació era adequada per una nena de 3 anys, però ella amb va fer que si amb el cap i jo em vaig quedar tranquil·la i vam seguir caminant.

Immediatament em va venir el cap la primera vegada que el Biel i la Carla van veure una noia amb diversitat funcional en una botiga de joguines i els dos absolutament hipnotitzats no van poder evitar quedar-se plantats davant de la noia i el seu acompanyant. No eren mirades de rebuig, eren mirades innocents i pures que no entenia el que estaven veient. Tieta què li passa? Vaig reaccionar el més ràpid possible per normalitzar aquella situació, haig de reconèixer que em va resultar incomoda però alhora increïblement normal perquè estaven descobrint una realitat. No sé si el meu discurs de sálvese quien pueda va funcionar molt bé, però d’ells, també vaig rebre un si amb el cap i van seguir caminant com si res i jo una altra vegada amb vaig quedar tranquil·la. 

I mentre corrien pel carrers sense recordar el que havien vist, desitjava pensar que coexistirien en un món amb els mateixos drets per a tothom. I és que el Biel i la Carla hauran de conviure al llarg de la seva vida amb persones amb diversitat funcional.

Aquest terme fa referència al fet que hi ha una diversitat de situacions i de formes de funcionar.  De la mateixa manera que qui necessita llegir es posa una ulleres o un comunicador visual per expressar-se.

Tot i que hem de reconèixer que hi ha millores i avanços en aquest camp, encara les persones amb diversitat funcional tenen limitacions, perquè la realitat és que el món està estructurat pels qui reuneixen els requisits estàndards. I els professionals de l’acció social vivim immersos en aquesta lluita. 

L’última vegada que vaig anar a un concert al Palau de Sant Jordi les persones que necessitaven cadires de rodes estaven col·locades a llocs absolutament allunyats de l’escenari. No és suficientment gran la pista perquè puguin estar allà ?


Lector, encara aparcaràs en un lloc reservat per persones amb diversitat funcional ? Quan vegis en un concert cadires de rodes a l’última fila, et resultarà indiferent ? és l’entorn és el principal responsable de generar espais de participació i oportunitats en la societat i no hagi de ser l’individu el qui s’hagi d’adaptar a allò construït en gran mesura per i per a la normalitat estadística ( Óscar Martinez - Rivera).

Us convido a la reflexió.


I no puc acabar sense aquesta imatge. Descansa en pau Carles Capdevila.  El teu llegat periodístic  ens acompanyarà sempre. 










Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

No em demanis que recordi

No em demanis que recordi, Explica’m tots aquells moments junts, Agafa’m fort la mà fes força i no la deixis anar. Lax’n Busto ...