divendres, 7 d’abril de 2017

Ella

La persona és el primer i abans de tot, persona i el seu trastorn no és el que la defineix sinó un tret essencial, però no el que l’etiqueta.

J.Garanto i I.Paula





El blau com el cel, el vermell com la sang, el rosa com l’amor s’hi posa, paraules que només prenen sentit quan les dius tu, plenes de força. I de sobte, surts al jardí. S’obre el teló. Comences a practicar el teu peculiar i trepidant esport: caminar amb els peus aixecats d’un lloc a un altre sense interrupció. I la naturalesa t’abraça, et barreges entre ella, et protegeix i t’atrapa. Ets única. Et miro des de la distància. Em pregunto constantment, què penses? Mai ho sabré. Mira’m els ulls! Parla’m! Ajuda’m a ajudar-te! Què et passa? Contesta’m! Vine aquí ara mateix i fes-me un petó. Em fas un petó, em contestes, m’ajudes.

Agafes un puzzle, és massa fàcil per a tu. Vols un altre. Pintes una mandala. Obres la tableta. T’endinses en el teu món.  I de sobte t’aixeques de la cadira. Ja no hi ets. Et busco. Et crido. Véns el moment. Ja estic tranquil·la. Hiperactivitat. Autoaïllament.

I de sobte estàs dormint el sofà. M’espanto. Et passa alguna cosa. Aquesta nit no has dormit molt. Avui menges molt. Ahir vas menjar poc. Fa molt que no t’enrabies. Continues amb els teus rituals i estereotips. Fa molt que no tens conductes autolesives. Estàs tranquil·la. La teva mirada és penetrant, puc llegir els teus pensaments, avui ja no em calen les teves paraules, avui em parles amb els ulls. 

Llegeixo l’agenda. Està plena de notes. Fas moltes coses. Aquest cap de setmana has pujat a la muntanya. Ho fas molt. La passió de la teva germana. La que està en el cel. La que tens al teu costat, en la proximitat i en l’eternitat. Ningú t’amaga la realitat. Vius sense enganys. Sense tabús. Tot és clar i transparent.

Jo crec amb tu, amb les teves capacitats, les reconec, en tens moltes, les potencio, per mi no existeixen limitacions que t’allunyin de la nostra societat. T’integres en ella. Tu ho pots fer tot. Jo reconec els teus drets individuals. De vegades no tens un bon dia. Jo tampoc.

L’AUTISME.
ELLA.
SUPERACIÓ.

Una lluita que correspon a tothom

Jo t’acompanyaré en aquesta aventura fins que pugui. Agafa’m de la mà i navegarem juntes en un mar infinit de possibilitats. Agafa’m de la mà i seu al meu costat.

Es tanca el teló.

2 comentaris:

  1. Ostres Marta, m'has fet saltar les llàgrimes... Quanta emoció... Has fet un retrat clavat de la Mercè!! T'agreixo molt que la vegis amb tan bons ulls. Per a nosaltres tb és així... única, autèntica, natural.. sense complexes ni manies.. simplement feliç. M'encanta veure com vius la teva feina, estem molt tranquil.les de saber que la Mercè està amb persones com tu. Una abraçada.

    ResponElimina

No em demanis que recordi

No em demanis que recordi, Explica’m tots aquells moments junts, Agafa’m fort la mà fes força i no la deixis anar. Lax’n Busto ...