diumenge, 26 de novembre de 2017

No em demanis que recordi


No em demanis que recordi,
Explica’m tots aquells moments junts,
Agafa’m fort la mà
fes força i no la deixis anar.

Lax’n Busto  




Ets silenciosa, temible i penetrant. Apareixes de manera progressiva, massa discreta i desconeguda, invisible i espantosa. I de sobte, sense avisar, donés la cara i omples amb massa força les nostres vides. No tens pietat, on és l’antídot ? Et vencerem. Maleïda proteïna, maleïda malaltia. Maleït Alzheimer. No ens busquis perquè no vull que em demanis que recordi. Agafa’m fort la mà i no la deixis anar, t’ajudaré. Ves-te’n !!!  Recorda’m qui ets i qui sóc. Recorda’m que el nostre amor és la diferència entre una vida plena i una vida simple. Recorda’m que estimar-te em permet entendre’t. 

Arrugues és un llargmetratge d’aminació 2D basat en una còmic d’adults de Paco Roca que narra sobre la tercera edat i les seves característiques. El protagonista, Emilio pateix la malaltia de l’Alzheimer. Ingressa en un geriàtric on coneix a un ancià, Miguel i ens fan amics. Emilio compte amb l’ajuda de Miguel y altres companys/es que tracten d’evitar pujar a la planta de dalt on es troben pacients amb múltiples trastorns neurocognitius i per aquest motiu, porten a terme un pla que els manté actius dins la residència. Miguel s’aprofita de la gent però acaba ajudant-los gràcies a la amistat que es construeix amb l’Emilio, comprenent el veritable sentit de trobar-se el final de la seva vida. Emilio es submergeix inevitablement en el seu deteriorament. La pel·lícula ens convida a fer una reflexió sobre la situació actual dels nostres vells ja que tots serem grans alguna vegada.

El personatge principal pateix Alzheimer. La falta de reconeixement de la malaltia per part d’ell es fa evident quan el seu fill el porta a un geriàtric, perquè a casa, ja no pot desenvolupar amb normalitat les activitats bàsiques de la vida diària (ABVD) i requereix ajuda mèdica. Al llarg de tota la pel·lícula podem apreciar que tots els personatges evoquen records del passat plens de tendresa i amor de la seva autobiografia. 

En tota la pel·lícula d’animació, podrem apreciar manifestacions d’aquesta malaltia :

ALTERACIONS COGNITIVES
Atenció
Podem apreciar en los personatges secundaris, que apareix alterada la capacitat para mantenir l’atenció en la mateixa tasca.
Llenguatge
Emilio i altres personatges tenen problemes per denominar els objectes.
Habilitats  percentuals motores
En la sessió del gimnàs trobem el concepte d’agnòsia tàctil.
Aprenentatge y memòria
Alteracions de la memòria en els diferents personatges.
Orientació
Es manifesta la desorientació en persona quan Emilio es incapaç de reconèixer  el seu nét. Apareix la desorientació espacial quan Emilio té problemes per arribar a un lloc.
Reconeixement
Emilio pot veure objectes  però no els identifica ni els reconeix como a familiars o els confon amb altres.
Pèrdua de coordinació
Observem escenes on els personatges son incapaços de dur a terme moviments y gestos simples.
Càlcul
Apareixen dificultats en la gestió dels diners per part d’una companya de la residencia .


ALTERACIONS PSICOLÒGIQUES I COMPORTAMENTALS
Deliris
Exemple de deliris paranoics en una pacient que expressa verbalment que hi ha ovnis a la residencia.
Al·lucinacions
S’observa una pacient lluitant contra ovnis.
Labilitat emocional
Els  canvis emocionals es mostren en la planta de trastorns neurocognitius en una dona  jove y paralítica.
Agitació
Es manifesten  estadis d’ ansietat o tensió arribant a transformar –se en agressivitat.
Agressivitat
Un personatge mostra agressivitat.
Sundowning
En la pel·lícula Emilio busca els seus referents, la seva dona i el seu fill. S’aprecia confusió, crits, inquietud y augment de l’agitació.
Deambulació erràtica
Una pacient camina por el mateix lloc de manera repetitiva al llarg de la pel·lícula.
Altres alteracions
Emilio y altres personatges  presenten alteració de la conducta alimentaria
por falta de ingesta o perquè son incapaces de identificar lo que ven o perquè no saben utilitzar els  utensilis.



ALTERACIONS FUNCIONALS
ABVD
Activitats bàsiques de la vida diària
Miguel ha de posar-li la corbata a Emilio i també indicar-li verbalment que ha de posar-se la camisa per sota el pantalons.
AIVD
Activitats instrumentals de la vida diària
S'Observen conductes com utilitzar el transport públic o conduir que no poden realitzar-les. Emilio mentre condueix baixa del cotxe en marxa i te un accident. 
AAVD
Activitats avançades de la vida diària
Viatjar, treballar, o fer una afició son tasques incapaces de realitzar alguns interns de la residència.  

ESTADIS DE LA MALATIA
Estadi lleu
Arrugas,  mostra els diferents estadis de la malaltia entre varis pacients.

Estadi moderat
Estadi greu

Us la recomano.  A que esperes ?

Bicicleta, cullera i poma. 





Gràcies @fpmaragall
Gràcies @paco_roca

Gràcies @laxnbusto

diumenge, 3 de setembre de 2017

Amb la porta oberta

Fue en un pueblo con mar 
una noche después de un concierto 
tú reinabas detrás 
de la barra del único bar que vimos abierto. 

Cántame una canción al oído 
te sirvo y no pagas 
sólo canto si tú me demuestras 
que es verde la luz de tus ojos de gata.

Ojos de gata, Los Secretos


Diuen que Sabina i el desaparegut Urquijo (1999) es van ajuntar per fer una cançó i quan anaven per la meitat van decidir que cada un l’acabaria a la seva manera. Sabina la va convertir en la conegudíssima Y nos dieron las diez y Urquijo amb la sensacional Ojos de gata. Les dues comparteixen les primeres estrofes, però cadascú la conclou de manera diferent a través de la seva personalitat. Urquijo ens presenta una balada molt melancòlica deixant intuir la seva exquisida sensibilitat mentre que el seu amic Sabina ens tornar a desafiar amb el seu tarannà canalla i descarat amb una ranxera.

Estic convençuda que la dona d’ulls felins que descriuen, va existir en aquell poble de mar. Diuen que Sabina va acabar confessant que la noia era de Lanzarote i no pas d'algun poble del territori espanyol com tots ens imaginàvem. Hi ha cantautors molt grans i Urquijo i Sabina ho són. A mi els dos, em fascinen.



Farà temps vaig conèixer en un centre d’hípica, una noia de diversitat funcional que anava amb cadira de rodes. Tenia paràlisis amb afectació a les quatre extremitats (tetraplegia) i encara que no parlava es feia entendre. Em va dir un hola amb la mirada i després amb un somriure. 

Confesso que m’agradaria tenir el do immediat de traduir pensaments en paraules. Però sabeu? Si que el tinc. Però no és innat. És un do especial i diferent. Aquí no hi ha destí ni forces de la naturalesa que valguin. Aquest do es treballa. Apareix quan es construeix un vincle entre educador i educand. 

Quan portes temps al seu costat, quan has compartit experiències, quan cau a terra i t’aixeques al seu costat, quan has compartit la seva felicitat, quan has sigut partícip del seu creixement, quan ja coneixes com és el seu dolor, quan ja formes part de la seva vida diària i ets capaç de parlar-li amb els ulls. Quan ets capaç d’entendre’l sense paraules. Només amb aquesta complicitat que el temps t’atorga, només quan treballes amb la porta oberta tens aquest do.

Però de sobte, el va veure, i el món va deixar d’existir per a ella, la connexió que aquella noia va sentir quan va veure el cavall, sóc incapaç de definir-la amb paraules. Potser ella si que posseeix el do innat i em llegeix els meus pensaments...

Els mitjans de comunicació sempre han convertit els animals en personatges amistosos a través de les pel·lícules o llibres. Però també s’ha comprovat que existeixen molts beneficis quan es treballa amb ells. Jo he tingut l’oportunitat de conèixer la teràpia assistida amb gossos i amb cavalls de ben a prop i de la mà d’experimentats professionals en aquest camp.   

Els grecs ja practicaven equitació amb la finalitat de millorar l’estat anímic dels malalts. Fins i tot, Hipócrates (metge grec 460-377 aC) considerava el trot del cavall saludable. En el segle XVII la medicina ja utilitzava l’equitació com a mitjà per combatre algunes malalties com la gota.

L’any 1875 el neuròleg francès Chassiagnac va descobrí que el cavall en moviment, millorava l’equilibri, les articulacions, i el control muscular dels pacients. També va comprovar que també millorava l’estat d’ànim i era molt beneficiós per els paraplègics i pacients amb trastorns neurològics.

A Europa (Alemanya), en els anys 50-60 es va experimentar l’establiment d’una relació directa entre el moviment del cavall i la resposta del pacient.  

Personalment he pogut comprovar com la relació que s’estableix entre el pacient i l’animal és única. El contacte físic és el primer pas de la teràpia i d’aquesta manera el pacient s’adapta a les dimensions del cavall. Apropar-se, acariciant-lo, donar-li de menjar són passes imprescindibles per establir vincles. De fet, no importa que el pacient no aprengui a muntar, aquest no és l’objectiu principal.

El fisioterapeuta, vigila que s’adoptin les posicions adequades que facilitin la circulació sanguínia, millorin l’equilibri i el sentit especial. 

El pacient està exposat contínuament a moviments de vaivé que son similars els que realitza el cos humà el caminar i per tant es veu obligat a reaccionar davant d’aquests estímuls i s’ha d’adaptar i respondre davant d’aquestes múltiples sensacions ràpidamentÉs una reacció també sensorial. 

El pacient experimenta una millorar global, actuant també en altres camps con la comunicació i el comportament. S’estimula l’atenció i la concentració, augmenta l’autoestima i la seguretat en ell mateix. Fins i tot la temperatura del cavall, molt superior a l’home, comporta una transmissió de calor important pel pacient quan el toca o l’abraça.

El cavall transmet 110 moviments diferents per minut per tant no existeix ni un sol múscul que no transmeti estímuls. No pot haver una actitud passiva del pacient.

Però no ens oblidem que és una teràpia que el pacient l’entén també des de la vessant d’oci desenvolupant-se en el aire lliure. Oci i teràpia es barregen per treure el millor. És una teràpia complementaria amb molts beneficis. 

Així, que us animo a descobrir-la !!! 

dissabte, 19 d’agost de 2017

T'estimo Barcelona


I  sobre el Paviment Miró es va aturar la furgoneta
i la barbàrie va quedar escampada per totes les Rambles.

Convertit ara en un símbol commemoratiu
donarà la benvinguda els visitants
i el trepitjaran amb força i valentia
i  Joan Miró serà més que un
pintor, escultor, gravador  i ceramista català.
Serà el resguard i record dels qui van perdre la vida
a l'atemptat del 17 d'agost de 2017,
perquè a través del seu mosaic de colors
ens evocarà aquell dia que tots cridàvem ben fort
NO TENIM POR.

Més lluny de la seva obra,
les paraules de condol han omplert els llibres 
al Saló de Cent.
I els herois mossos han desfilat pels carrers entre aplaudiments d'agraïment.
Hotels i transports públics han sigut gratuïts,
el banc de sang col·lapsat,
la vaga del Prat s’ha aixecat ,
Hem donat aigua i menjar els atrapats de la Ronda de Dalt,
Els metges i els mossos fora de servei, han tornat a la feina voluntàriament,
Intèrprets i psicòlegs a primera línia.
Anònims socorrent.
Milers de mostres d'afecte de tot el món. 

Meravellosa ciutadania
que omple d’orgull i emoció al nostre país. 

I tornarem a passejar per la Rambla, el cor de Barcelona,  i ens barrejarem amb els pintors, i anirem els quioscs de premsa, entrarem a restaurants, cafeteries i comerços, comprarem flors. Perquè tu Barcelona segueixes bategant amb força.

I aquesta és la meva Barcelona
Més solidaria que mai
La Barcelona de la pau
de la tolerància i
l'esperança.
La Barcelona que estimo. 

























diumenge, 6 d’agost de 2017

El show de Truman ja és aquí

I si aixequem el cap i mirem endavant
I deixem de ser enviats especials de la nostra rutina ?
Deixem de mirar a terra i mirem-nos als ulls

Miquel Abras 


Començo el procés de desacceleració. Aixeco el peu de l’accelerador deixant rodant el vehicle amb la marxa engranada i més tard detinc el cotxe sense reduir prèviament de marxa. Un altre semàfor. M’imagino que hi ha una càmera que està registrant el meu trajecte. L’ull que tot ho veu. Estic connectada però no disponible. Millor no el miro. És el més sensat. Pujo la música per distreure’m. Hauré de fer una nova recopilació de cançons. Agafo la memòria externa i la col·loco dins la bossa. Sintonitzaré una emissora. Em limito a observar. Travessen pel pas de vianants dos homes amb cabell blanc amb la pell arrugada i el cos deformat. Semblen dos personatges extrets d’una pel·lícula del Woody Allen. Perplexa, els segueixo amb la mirada recorrent tots els seus moviments i ells ignorants el meu anàlisis morfològic segueixen el seu camí. Ara resulta que l’ull que tot ho veu sóc jo. Curiosa reflexió. I de sobte escolto un clàxon i em desperta de la meva realitat i arrenco el cotxe pensant que almenys no m’ha cridat l’atenció perquè estava mirant el mòbil. Alleujo la meva culpabilitat de ser una addicta i esbosso un somriure picaresc. Intento seguir els meus Woddy Allen però ja sóc massa lluny. La senectut que arriba i se’n va. Faré un pacte amb el Miquel Abras. L’educació és basa en l’exemple. Haig de donar exemple. Connectada però no disponible. He entrat en un bucle. Millor el deixo enrere i començo a jugar el joc de les nits d’estiu amb el Joan Dausà. Torno a esbossar un somriure i em temo que aquesta vegada no és picaresc. Aquest dard emmatzinat s’ha m’ha clavat el cor  però el meu mòbil continua dins la bossa i jo segueixo conduint amb el cap endavant i les dues mans al volant. 

Us heu quedat mai sense mòbil ? Aquesta és la típica qüestió que arriba tard o d’hora a una conversa. Probablement per intentar cercar en els altres la mateixa conducta d’excés que tenim tots/es amb el mòbil i sentir-nos dins de la normalitat. Perquè només ens cal mirar el carrer, en el transport públic o a un restaurant per adonar-nos que el mòbil s’ha convertit en una extensió del nostre cos.

Tots sabem que amb la incorporació de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) han transformat la nostra societat. T’ofereixen moltes possibilitats, sobretot la d’estar permanentment en contacte amb el món i fer un bon ús de gestió del temps. Per tant, la vida de les persones també ha canviat. Però això és molt important que l’educador proporcioni eines per fer un us adequat de les TIC per fomentar hàbits saludables. Perquè no es tracta de viure aïllats de les noves tecnologies. Hem d’aprofitar tots els avantatges però amb límits, educant a la tolerància a l’espera. Hem de tenir clar on es pot utilitzar el dispositiu, a qui tens davant o si el context que t’envolta és l’adequat ? Caminaràs amb el mòbil a la mà? Travessaràs el carrer amb el cap el terra? On et faràs l’autoretrat? Conduiràs amb el mòbil a la mà posant en perill la teva vida i la dels altres ?  

No és necessari està permanent pendent del mòbil. Jo he observat conductes abusives en adults en contextos censurables. Els experts introdueixen el terme nomofobia a la fòbia estar al carrer sense bateria, sense cobertura i sense accés al mòbil. Però a tu, això no et passa, no?


Però llegir a la costa brava és massa fascinant per tenir un enviat especial al nostra costat, no trobeu ? Us recomano aquestes lectures que han aparegut a la meva vida aquests darrers mesos. 


dimarts, 25 de juliol de 2017

SOMRIU PRECIOSA


 I et trobes la poesia en una paret  i necessites compartir-la. 


Somriu preciosa, sóc l’infinit instant,
l’esguard transgressor batallant la buidor
encara
Somriu curiosa, emmirallada de passat
fugaç, trencada i solitud plena,
avui
Somriu visionaria, sóc inspirada esperança
por, il·lusió. Sóc etèria imaginació …
continua somrient tranquil·la
Com tu, sóc res sense ningú
I proclamo que :
en tu sóc.


Anònim.

Extret d’una paret de La Troca. Centre de Cultura Popular i Tradicional de L’Ajuntament de Granollers.


diumenge, 2 de juliol de 2017

Et recordo




Pots anar-te’n tranquil·la, estarem bé.
Buscar i descobrir tota la vida que deixes viu en mi.
Hem de caminar, malgrat que avui ens faci mal,
sobrevolar les pors i mirar endavant.
Et trobaré a les estrelles cada nit.
Txarango

Roser, ella està molt bé. Els teus pares i els teus germans, incansables i valents segueixen caminant i mirant endavant. Ella és la seva missió i tu la seva inspiració. Immortal Roser, et recordem en el teu primer aniversari. I a ella, la deixarem córrer, l’abraçarem i la besarem. Et buscarem a les estrelles cada nit i et sentirem a cada pas que fem entre les muntanyes. I mentrestant seguirem al seu costat caminant i mirant endavant amb ella. Sempre agafades de la mà amb la teva flama encara encesa.






Llegué del desierto y el esplai me abrió al mundo. Yo sabía muy poco de esta cultura, y cuando digo que me ayudó a integrarme no quiero decir olvidar el Sahara, sino entender y convivir con los valores de esta cultura. En el Sahara todos lo saben todo es de todos, aqui hay más privacidad, y eso me gusta mucho. El respeto y la solidaridad, que allí también están, aquí se ven más,  me gustaría llevar a mi país valores que he aprendido aquí.

Mahmuda Mohamed. El Periódico de Catalunya.


La Mahmuda Mohamed va néixer el desert del Sàhara. Amb 8 anys va venir per primera vegada a Catalunya a través del programa Vacaciones en paz * i una família de Sant Joan Despí la va acollir, la mateixa amb la que comparteix habitatge i vida aquests últims anys. Va viure els camps de refugiats per poder estudiar i durant quatre estius seguits va venir a casa nostra i els 15 anys va venir a estudiar on va cursar auxiliar d’infermeria. Ara té 22 anys i té previst estudiar Educació Social gràcies a la seva experiència amb els esplais.

Durant molt estius vaig ser monitora d’esplais el meu poble. Impensable que aquell monitoratge m’impulsaria sense adonar-me’n a cursar Educació Social. Així que em vaig convertir en monitora d’infants i joves inconscient que aquell context d’educació no formal jugaria un paper tant important per mi en un futur .

L´esplai és una associació sense ànim de lucre on infants i joves aprenen, participen i creixen a través del joc i la convivència quotidiana. Les aportacions de l’educació en el lleure son múltiples i la Manhuma va experimentar el creixement personal incorporant valors nous que després donarien sentit a la  seva vida o sentir el sentiment de pertinença a una comunitat, sentint-se integrada.

S’acaba l’escola. I que fem? La nostra societat té la necessitat de cercar mecanismes de conciliació familiar i professional. No podem obviar que hem experimentat canvis familiars importants. La incorporació de la dona el mercat laboral, les llars monoparentals o l’envelliment de la població (vetllar per un familiar) son factors que esdevén incompatibles per gaudir amb els nostres fills/es de temps lliure. Hem de fer ús de les entitats d’educació en el lleure perquè hi ha moments que la família no es pot fer càrrec dels nens i nenes.

Però tots sabem que anar un esplai  30 dies pot fer trontollar l’economia familiar. I encara que moltes famílies recorren a la xarxa familiar, d’altres no poden.

A la nostra societat actual existeix una realitat anomenada nens/es claus.  Nens i nenes que no es troben a ningú a la sortida de l’escola, que esmorzen sols, que estan a casa sols, que miren la TV sols, perquè els seus pares estan treballant enmig d’una situació de precarietat econòmica. I és que les problemàtiques que es deriven de la crisis com l’atur, la manca d’habitatge, o d’alimentació estan afectant a la infància.

No podem permetre situacions d’exclusió social. On és la igualtat d’oportunitats


  *programa d’acollida temporal de nens i nenes saharians. 

dissabte, 17 de juny de 2017

Educar en valors

I després del teu comiat, reps el Premi Nacional de Cultura 2017 de la mà del President de la Generalitat, que no ha assistit a cap dels 12 recitals que vas fer el Palau de la Música Catalana aquest mes de Maig. Però tu ho dius i ja està dit. 
Que gran que ets Raimon ! 



I aquí teniu un conte per educar en valors !


La Gal.la i la tortuga Nael


Un mati d’estiu molt calorós, la Gal·la comença a córrer descalça per la sorra i sense adonar-se’n ensopega amb la cuirassa d’una tortuga i cau de costat. El rèptil, que s’ha quedat immòbil, la mira de reüll i començar de nou a caminar cap el mar. La Gal·la l’observa i esbossa un somriure, sembla que està bé, i reprèn la seva correguda fins l’espigó. Inquieta, comença a cercar alguna cosa entre les roques, l’àvia li havia dit que li havia amagat un tresor, buscant i buscant troba una capseta. L’obre. Hi troba una ampolleta plena d’un líquid vermellós i un full petit en blanc però no sap perquè serveix i comença a caminar amb la capseta a la mà, per trobar-se de nou amb els seus pares que l’esperen a prop de la caseta dels pescadors, però pel camí es troba amb la mateixa tortuga. Aquesta vegada es queda embovada i li acaricia la closca. I quan la toca amb les seves mans, de sobte, un remoli de sorra i vent apareix i la tortuga es fa molt i molt gran i pot parlar.

-   Gal·la puja a sobre de la meva cuirassa que anirem a cercar les paraules perdudes que la teva àvia t’ha escrit en aquest full petit, però abans hauràs de prendre aquest líquid vermellós que t’ajudarà a respirar sota l’agua.

La Gal·la no es podia creure el que veia i escoltava, però no tenia por, i va pujar sobre la seva cuirassa, es va beure la petita ampolla i junts van viatjar entre roques, peixos, algues i estrelles de mar fins arribar a una cova en un indret recòndit de l’infinit mar.

Quan van arribar aquella misteriosa cova i va baixar de la cuirassa, un altre remoli de vent i agua va aparèixer i el rèptil es va  convertir en un nen sirià de 9 anys, la mateixa edat que la Gal·la. Junts, van entrar a la cova i el Nael, que així es deia el nen, li va agafar de la mà i la va tapar amb una tovallola per protegir-la del fred. La Gal·la tremolava molt després de sortir del fons del mar.

Hi havien molts nens i nenes com el Nael. Ell li va explicar que aquella cova era el refugi de persones que havien fugit de la guerra.

-       Però què vol dir guerra ? li va preguntar la Gal·la.

-     La guerra és un combat entre persones del mateix país que utilitzen armes que fan mal a les persones i destrueixen cases.  

-       Però, perquè estan aquí?

-     Estan amagats perquè ningú els faci mal. La guerra ha esclatat el seu país, i han tingut que fugir per començar de nou. Però el viatge fins a casa nostra és molt difícil, i necessiten protegir les seves famílies. Aquí estan emparats i moltes persones que no coneixen les han ajudat arribar fins aquí i els hi donen aliments, roba ...

-       Però viuran sempre en una cova ?

-     Poc a poc arribaran a casa nostra i els acollirem.

La Gal.la es va posar trista perquè ella tenia una família, una casa, anava a l’escola i era feliç i no s’amagava mai de ningú.  Minuts més tard, va començar a jugar amb el Nael, el Samir, el Mohamed, la Dalia i la Hana, no parlaven el mateix idioma però s’entenien a la seva manera. Van estar hores i hores fent jocs dins del mar i la Gal.la es va oblidar de tot perquè s’ho estava passant molt bé amb els seus nous amics.

El Nael li va dir que havien de tornar, perquè era molt tard i els seus pares es preocuparien. I quan van tornar a la platja ja era de nit i el cel estava ple de centenars d’estrelles. En Nael i la Gal.la, estirats la sorra i agafats de la mà s’imaginaven figures i dibuixos de persones i animals. Constel·lacions meravelloses i úniques que eclipsaven els seus ulls.

En Nael va posar la mà a la butxaca dels pantalons i va treure un paper i un altre remoli de sorra i vent va aparèixer. En Nael es va convertir en rèptil, i la nit en dia. En el cel un sol radiant.  La Gal.la va agafar el paper que havia caigut a la sorra i com un coet va anar a buscar els seus pares. Quan els va veure els va abraçar molt fort durant molta estona i quan van arribar a casa, va llegir les paraules d’aquell full amb la lletra de la seva àvia :

Ajuda a tots els nens i nenes de fora a ser feliços a casa nostra

La Gal·la sempre s’adorm abraçada a la tortuga de peluix que la seva àvia li va regalar abans de morir. No se’n separa mai. Tanca els ulls i comença a endinsar-se en un viatge trepidant d’aventures i fantasies a través del seus somnis. Una platja. Un espigó. Una tortuga. Una cova. En Nael i els seus amics.

Quan s’aixeca troba un full sota el coixí ... 

Marta Fortanet i Riera 


No em demanis que recordi

No em demanis que recordi, Explica’m tots aquells moments junts, Agafa’m fort la mà fes força i no la deixis anar. Lax’n Busto ...