dissabte, 19 d’agost de 2017

T'estimo Barcelona


I  sobre el Paviment Miró es va aturar la furgoneta
i la barbàrie va quedar escampada per totes les Rambles.

Convertit ara en un símbol commemoratiu
donarà la benvinguda els visitants
i el trepitjaran amb força i valentia
i  Joan Miró serà més que un
pintor, escultor, gravador  i ceramista català.
Serà el resguard i record dels qui van perdre la vida
a l'atemptat del 17 d'agost de 2017,
perquè a través del seu mosaic de colors
ens evocarà aquell dia que tots cridàvem ben fort
NO TENIM POR.

Més lluny de la seva obra,
les paraules de condol han omplert els llibres 
al Saló de Cent.
I els herois mossos han desfilat pels carrers entre aplaudiments d'agraïment.
Hotels i transports públics han sigut gratuïts,
el banc de sang col·lapsat,
la vaga del Prat s’ha aixecat ,
Hem donat aigua i menjar els atrapats de la Ronda de Dalt,
Els metges i els mossos fora de servei, han tornat a la feina voluntàriament,
Intèrprets i psicòlegs a primera línia.
Anònims socorrent.
Milers de mostres d'afecte de tot el món. 

Meravellosa ciutadania
que omple d’orgull i emoció al nostre país. 

I tornarem a passejar per la Rambla, el cor de Barcelona,  i ens barrejarem amb els pintors, i anirem els quioscs de premsa, entrarem a restaurants, cafeteries i comerços, comprarem flors. Perquè tu Barcelona segueixes bategant amb força.

I aquesta és la meva Barcelona
Més solidaria que mai
La Barcelona de la pau
de la tolerància i
l'esperança.
La Barcelona que estimo. 

























diumenge, 6 d’agost de 2017

El show de Truman ja és aquí

I si aixequem el cap i mirem endavant
I deixem de ser enviats especials de la nostra rutina ?
Deixem de mirar a terra i mirem-nos als ulls

Miquel Abras 


Començo el procés de desacceleració. Aixeco el peu de l’accelerador deixant rodant el vehicle amb la marxa engranada i més tard detinc el cotxe sense reduir prèviament de marxa. Un altre semàfor. M’imagino que hi ha una càmera que està registrant el meu trajecte. L’ull que tot ho veu. Estic connectada però no disponible. Millor no el miro. És el més sensat. Pujo la música per distreure’m. Hauré de fer una nova recopilació de cançons. Agafo la memòria externa i la col·loco dins la bossa. Sintonitzaré una emissora. Em limito a observar. Travessen pel pas de vianants dos homes amb cabell blanc amb la pell arrugada i el cos deformat. Semblen dos personatges extrets d’una pel·lícula del Woody Allen. Perplexa, els segueixo amb la mirada recorrent tots els seus moviments i ells ignorants el meu anàlisis morfològic segueixen el seu camí. Ara resulta que l’ull que tot ho veu sóc jo. Curiosa reflexió. I de sobte escolto un clàxon i em desperta de la meva realitat i arrenco el cotxe pensant que almenys no m’ha cridat l’atenció perquè estava mirant el mòbil. Alleujo la meva culpabilitat de ser una addicta i esbosso un somriure picaresc. Intento seguir els meus Woddy Allen però ja sóc massa lluny. La senectut que arriba i se’n va. Faré un pacte amb el Miquel Abras. L’educació és basa en l’exemple. Haig de donar exemple. Connectada però no disponible. He entrat en un bucle. Millor el deixo enrere i començo a jugar el joc de les nits d’estiu amb el Joan Dausà. Torno a esbossar un somriure i em temo que aquesta vegada no és picaresc. Aquest dard emmatzinat s’ha m’ha clavat el cor  però el meu mòbil continua dins la bossa i jo segueixo conduint amb el cap endavant i les dues mans al volant. 

Us heu quedat mai sense mòbil ? Aquesta és la típica qüestió que arriba tard o d’hora a una conversa. Probablement per intentar cercar en els altres la mateixa conducta d’excés que tenim tots/es amb el mòbil i sentir-nos dins de la normalitat. Perquè només ens cal mirar el carrer, en el transport públic o a un restaurant per adonar-nos que el mòbil s’ha convertit en una extensió del nostre cos.

Tots sabem que amb la incorporació de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) han transformat la nostra societat. T’ofereixen moltes possibilitats, sobretot la d’estar permanentment en contacte amb el món i fer un bon ús de gestió del temps. Per tant, la vida de les persones també ha canviat. Però això és molt important que l’educador proporcioni eines per fer un us adequat de les TIC per fomentar hàbits saludables. Perquè no es tracta de viure aïllats de les noves tecnologies. Hem d’aprofitar tots els avantatges però amb límits, educant a la tolerància a l’espera. Hem de tenir clar on es pot utilitzar el dispositiu, a qui tens davant o si el context que t’envolta és l’adequat ? Caminaràs amb el mòbil a la mà? Travessaràs el carrer amb el cap el terra? On et faràs l’autoretrat? Conduiràs amb el mòbil a la mà posant en perill la teva vida i la dels altres ?  

No és necessari està permanent pendent del mòbil. Jo he observat conductes abusives en adults en contextos censurables. Els experts introdueixen el terme nomofobia a la fòbia estar al carrer sense bateria, sense cobertura i sense accés al mòbil. Però a tu, això no et passa, no?


Però llegir a la costa brava és massa fascinant per tenir un enviat especial al nostra costat, no trobeu ? Us recomano aquestes lectures que han aparegut a la meva vida aquests darrers mesos. 


dimarts, 25 de juliol de 2017

SOMRIU PRECIOSA


 I et trobes la poesia en una paret  i necessites compartir-la. 


Somriu preciosa, sóc l’infinit instant,
l’esguard transgressor batallant la buidor
encara
Somriu curiosa, emmirallada de passat
fugaç, trencada i solitud plena,
avui
Somriu visionaria, sóc inspirada esperança
por, il·lusió. Sóc etèria imaginació …
continua somrient tranquil·la
Com tu, sóc res sense ningú
I proclamo que :
en tu sóc.


Anònim.

Extret d’una paret de La Troca. Centre de Cultura Popular i Tradicional de L’Ajuntament de Granollers.


diumenge, 2 de juliol de 2017

Et recordo




Pots anar-te’n tranquil·la, estarem bé.
Buscar i descobrir tota la vida que deixes viu en mi.
Hem de caminar, malgrat que avui ens faci mal,
sobrevolar les pors i mirar endavant.
Et trobaré a les estrelles cada nit.
Txarango

Roser, ella està molt bé. Els teus pares i els teus germans, incansables i valents segueixen caminant i mirant endavant. Ella és la seva missió i tu la seva inspiració. Immortal Roser, et recordem en el teu primer aniversari. I a ella, la deixarem córrer, l’abraçarem i la besarem. Et buscarem a les estrelles cada nit i et sentirem a cada pas que fem entre les muntanyes. I mentrestant seguirem al seu costat caminant i mirant endavant amb ella. Sempre agafades de la mà amb la teva flama encara encesa.






Llegué del desierto y el esplai me abrió al mundo. Yo sabía muy poco de esta cultura, y cuando digo que me ayudó a integrarme no quiero decir olvidar el Sahara, sino entender y convivir con los valores de esta cultura. En el Sahara todos lo saben todo es de todos, aqui hay más privacidad, y eso me gusta mucho. El respeto y la solidaridad, que allí también están, aquí se ven más,  me gustaría llevar a mi país valores que he aprendido aquí.

Mahmuda Mohamed. El Periódico de Catalunya.


La Mahmuda Mohamed va néixer el desert del Sàhara. Amb 8 anys va venir per primera vegada a Catalunya a través del programa Vacaciones en paz * i una família de Sant Joan Despí la va acollir, la mateixa amb la que comparteix habitatge i vida aquests últims anys. Va viure els camps de refugiats per poder estudiar i durant quatre estius seguits va venir a casa nostra i els 15 anys va venir a estudiar on va cursar auxiliar d’infermeria. Ara té 22 anys i té previst estudiar Educació Social gràcies a la seva experiència amb els esplais.

Durant molt estius vaig ser monitora d’esplais el meu poble. Impensable que aquell monitoratge m’impulsaria sense adonar-me’n a cursar Educació Social. Així que em vaig convertir en monitora d’infants i joves inconscient que aquell context d’educació no formal jugaria un paper tant important per mi en un futur .

L´esplai és una associació sense ànim de lucre on infants i joves aprenen, participen i creixen a través del joc i la convivència quotidiana. Les aportacions de l’educació en el lleure son múltiples i la Manhuma va experimentar el creixement personal incorporant valors nous que després donarien sentit a la  seva vida o sentir el sentiment de pertinença a una comunitat, sentint-se integrada.

S’acaba l’escola. I que fem? La nostra societat té la necessitat de cercar mecanismes de conciliació familiar i professional. No podem obviar que hem experimentat canvis familiars importants. La incorporació de la dona el mercat laboral, les llars monoparentals o l’envelliment de la població (vetllar per un familiar) son factors que esdevén incompatibles per gaudir amb els nostres fills/es de temps lliure. Hem de fer ús de les entitats d’educació en el lleure perquè hi ha moments que la família no es pot fer càrrec dels nens i nenes.

Però tots sabem que anar un esplai  30 dies pot fer trontollar l’economia familiar. I encara que moltes famílies recorren a la xarxa familiar, d’altres no poden.

A la nostra societat actual existeix una realitat anomenada nens/es claus.  Nens i nenes que no es troben a ningú a la sortida de l’escola, que esmorzen sols, que estan a casa sols, que miren la TV sols, perquè els seus pares estan treballant enmig d’una situació de precarietat econòmica. I és que les problemàtiques que es deriven de la crisis com l’atur, la manca d’habitatge, o d’alimentació estan afectant a la infància.

No podem permetre situacions d’exclusió social. On és la igualtat d’oportunitats


  *programa d’acollida temporal de nens i nenes saharians. 

dissabte, 17 de juny de 2017

Educar en valors

I després del teu comiat, reps el Premi Nacional de Cultura 2017 de la mà del President de la Generalitat, que no ha assistit a cap dels 12 recitals que vas fer el Palau de la Música Catalana aquest mes de Maig. Però tu ho dius i ja està dit. 
Que gran que ets Raimon ! 



I aquí teniu un conte per educar en valors !


La Gal.la i la tortuga Nael


Un mati d’estiu molt calorós, la Gal·la comença a córrer descalça per la sorra i sense adonar-se’n ensopega amb la cuirassa d’una tortuga i cau de costat. El rèptil, que s’ha quedat immòbil, la mira de reüll i començar de nou a caminar cap el mar. La Gal·la l’observa i esbossa un somriure, sembla que està bé, i reprèn la seva correguda fins l’espigó. Inquieta, comença a cercar alguna cosa entre les roques, l’àvia li havia dit que li havia amagat un tresor, buscant i buscant troba una capseta. L’obre. Hi troba una ampolleta plena d’un líquid vermellós i un full petit en blanc però no sap perquè serveix i comença a caminar amb la capseta a la mà, per trobar-se de nou amb els seus pares que l’esperen a prop de la caseta dels pescadors, però pel camí es troba amb la mateixa tortuga. Aquesta vegada es queda embovada i li acaricia la closca. I quan la toca amb les seves mans, de sobte, un remoli de sorra i vent apareix i la tortuga es fa molt i molt gran i pot parlar.

-   Gal·la puja a sobre de la meva cuirassa que anirem a cercar les paraules perdudes que la teva àvia t’ha escrit en aquest full petit, però abans hauràs de prendre aquest líquid vermellós que t’ajudarà a respirar sota l’agua.

La Gal·la no es podia creure el que veia i escoltava, però no tenia por, i va pujar sobre la seva cuirassa, es va beure la petita ampolla i junts van viatjar entre roques, peixos, algues i estrelles de mar fins arribar a una cova en un indret recòndit de l’infinit mar.

Quan van arribar aquella misteriosa cova i va baixar de la cuirassa, un altre remoli de vent i agua va aparèixer i el rèptil es va  convertir en un nen sirià de 9 anys, la mateixa edat que la Gal·la. Junts, van entrar a la cova i el Nael, que així es deia el nen, li va agafar de la mà i la va tapar amb una tovallola per protegir-la del fred. La Gal·la tremolava molt després de sortir del fons del mar.

Hi havien molts nens i nenes com el Nael. Ell li va explicar que aquella cova era el refugi de persones que havien fugit de la guerra.

-       Però què vol dir guerra ? li va preguntar la Gal·la.

-     La guerra és un combat entre persones del mateix país que utilitzen armes que fan mal a les persones i destrueixen cases.  

-       Però, perquè estan aquí?

-     Estan amagats perquè ningú els faci mal. La guerra ha esclatat el seu país, i han tingut que fugir per començar de nou. Però el viatge fins a casa nostra és molt difícil, i necessiten protegir les seves famílies. Aquí estan emparats i moltes persones que no coneixen les han ajudat arribar fins aquí i els hi donen aliments, roba ...

-       Però viuran sempre en una cova ?

-     Poc a poc arribaran a casa nostra i els acollirem.

La Gal.la es va posar trista perquè ella tenia una família, una casa, anava a l’escola i era feliç i no s’amagava mai de ningú.  Minuts més tard, va començar a jugar amb el Nael, el Samir, el Mohamed, la Dalia i la Hana, no parlaven el mateix idioma però s’entenien a la seva manera. Van estar hores i hores fent jocs dins del mar i la Gal.la es va oblidar de tot perquè s’ho estava passant molt bé amb els seus nous amics.

El Nael li va dir que havien de tornar, perquè era molt tard i els seus pares es preocuparien. I quan van tornar a la platja ja era de nit i el cel estava ple de centenars d’estrelles. En Nael i la Gal.la, estirats la sorra i agafats de la mà s’imaginaven figures i dibuixos de persones i animals. Constel·lacions meravelloses i úniques que eclipsaven els seus ulls.

En Nael va posar la mà a la butxaca dels pantalons i va treure un paper i un altre remoli de sorra i vent va aparèixer. En Nael es va convertir en rèptil, i la nit en dia. En el cel un sol radiant.  La Gal.la va agafar el paper que havia caigut a la sorra i com un coet va anar a buscar els seus pares. Quan els va veure els va abraçar molt fort durant molta estona i quan van arribar a casa, va llegir les paraules d’aquell full amb la lletra de la seva àvia :

Ajuda a tots els nens i nenes de fora a ser feliços a casa nostra

La Gal·la sempre s’adorm abraçada a la tortuga de peluix que la seva àvia li va regalar abans de morir. No se’n separa mai. Tanca els ulls i comença a endinsar-se en un viatge trepidant d’aventures i fantasies a través del seus somnis. Una platja. Un espigó. Una tortuga. Una cova. En Nael i els seus amics.

Quan s’aixeca troba un full sota el coixí ... 

Marta Fortanet i Riera 


dilluns, 5 de juny de 2017

Contacte amb mi

Si vols contactar per col·laboracions o compartir amb mi el que vulguis, pots escriurem a :



GRÀCIES PER CONTACTAR AMB MI !

dissabte, 3 de juny de 2017

La diversitat funcional



Has d’acabar com vas començar, al vent, la cara al vent, el cor el vent, les mans al vent, els ulls al vent, al vent del món, sobre la majestuosa sala modernista del Palau de la Música Catalana. Hi ha millor escenari que aquesta joia per acomiadar-te? Recordo anys enrere cartells de tu  penjats per les parets de Besalú, que veia perquè anava caminant a la piscina del poble amb la meva amiga de la infància, on quan el seu pare ens portava d’un lloc a una altra de Girona amb cotxe (perquè sempre se’n van els millors?). Ella va fer que conegués aquest bonic poble medieval passejant pel seu pont sobre el Fluvià o prenent un gelat pels seus carrers. Perquè aquell temps només ens calia aquell tros de gelat per admirar al vent del món que acabàvem de descobrir o un paquet de galetes que consumíem cada dia abans d’entrar a l’escola. Ho recordes, amiga? I molts anys després, qui em diria que aquells cartells estarien gravats en el fons dels meus records fins el dia del teu comiat escènic.  I tots, tots plens de nit, buscant, la llum, buscant la pau buscant la llum, buscant la pau, al vent del món a déu. Perquè ets un gran músic. Gràcies per oferir el teu vent a tanta gent. I encara que ens separa generacions seria impossible no reconèixer la teva poesia, Raimon.





Un vespre del mes de maig, ens trobàvem en una clàssica fira de poble, amb els típics feriats que em recordaven la meva infantesa, aquella música incombustible de les atraccions i aquelles olors de núvols de sucre de colors o aquella porció de coco que no podia evitar menjar. Tot era igual, amb la diferència que ara hi havia una nova generació al meu costat. El meu passat es barrejava amb el seu present encara per descobrir.

I mentre esperava un tros de pizza i un refresc, en el que deien que era l’espai gastronòmic de la fira, contemplava una escena. Una escena fascinant des de la mirada d’una educadora social. 

Hi havien dos nois al meu costat, probablement devien tenir 13 o 14 anys. Un noi anava amb cadires de rodes, l’altra, potser un amic, el seu germà, cosí, qui sap, això mai ho sabré, l’acompanyava.  Els dos nois miraven el mòbil, aquest invent que ens té a tots hipnotitzats: sabeu de quin parlo? Parlaven, es reien, interactuaven i quan van arribar el moment de marxar, l’acompanyant misteriós, dominava la cadira elèctrica amb una mà, com un expert conductor, semblava que tenia activat el seu pilot intern automàtic, caminava igual que pilotava la cadira.

I aquesta realitat em va impressionar moltíssim perquè representava l'escena d'una persona amb diversitat funcional que es movia d’un lloc a un altra amb l’ajuda d’una cadira de rodes i d’un suport humà i que es barrejava a la perfecció entre el món. Això si, les carpes de la fira estaven adaptades amb rampes. ( cal dir-ho)

Més tard, mentre passejava amb la Carla, ella amb una nina entre les mans, que havia guanyat a base d’agafar ànecs amb una canya de pescar i jo amb els meu kit especial de supervivència per bessons, em diu de repent, que la nina no té braç !  L’havia sacsejat tant que la pobre nina de dubtosa qualitat firaire havia perdut un braç ! Mira tieta no té braç ! Per un instant vaig pensar: ara esclatarà a plorar! Si Carla, no en té, però saps què? hi ha persones que no en tenen, i de vegades els hi falta una cama o van amb cadires de rodes, com el nen que estava al nostra costat quan sopàvem, però poden ser igual que feliços com tu i jo. 

No tenia clar si aquella informació era adequada per una nena de 3 anys, però ella amb va fer que si amb el cap i jo em vaig quedar tranquil·la i vam seguir caminant.

Immediatament em va venir el cap la primera vegada que el Biel i la Carla van veure una noia amb diversitat funcional en una botiga de joguines i els dos absolutament hipnotitzats no van poder evitar quedar-se plantats davant de la noia i el seu acompanyant. No eren mirades de rebuig, eren mirades innocents i pures que no entenia el que estaven veient. Tieta què li passa? Vaig reaccionar el més ràpid possible per normalitzar aquella situació, haig de reconèixer que em va resultar incomoda però alhora increïblement normal perquè estaven descobrint una realitat. No sé si el meu discurs de sálvese quien pueda va funcionar molt bé, però d’ells, també vaig rebre un si amb el cap i van seguir caminant com si res i jo una altra vegada amb vaig quedar tranquil·la. 

I mentre corrien pel carrers sense recordar el que havien vist, desitjava pensar que coexistirien en un món amb els mateixos drets per a tothom. I és que el Biel i la Carla hauran de conviure al llarg de la seva vida amb persones amb diversitat funcional.

Aquest terme fa referència al fet que hi ha una diversitat de situacions i de formes de funcionar.  De la mateixa manera que qui necessita llegir es posa una ulleres o un comunicador visual per expressar-se.

Tot i que hem de reconèixer que hi ha millores i avanços en aquest camp, encara les persones amb diversitat funcional tenen limitacions, perquè la realitat és que el món està estructurat pels qui reuneixen els requisits estàndards. I els professionals de l’acció social vivim immersos en aquesta lluita. 

L’última vegada que vaig anar a un concert al Palau de Sant Jordi les persones que necessitaven cadires de rodes estaven col·locades a llocs absolutament allunyats de l’escenari. No és suficientment gran la pista perquè puguin estar allà ?


Lector, encara aparcaràs en un lloc reservat per persones amb diversitat funcional ? Quan vegis en un concert cadires de rodes a l’última fila, et resultarà indiferent ? és l’entorn és el principal responsable de generar espais de participació i oportunitats en la societat i no hagi de ser l’individu el qui s’hagi d’adaptar a allò construït en gran mesura per i per a la normalitat estadística ( Óscar Martinez - Rivera).

Us convido a la reflexió.


I no puc acabar sense aquesta imatge. Descansa en pau Carles Capdevila.  El teu llegat periodístic  ens acompanyarà sempre. 










T'estimo Barcelona

I  sobre el Paviment Miró es va aturar la furgoneta i la barbàrie va quedar escampada per totes les Rambles. Convertit ara en un s...